|
DIBUIXOS ANIMATS
Són quasi les nou de la nit, Ferran un nen no massa
gran es troba tot emocionat veien a la televisió els
seus dibuixos preferits. De sobte el pardal i l’ elefant
desapareixen i apareix a la televisió un home amb traje
i corbata parlant sobre coses que ell no sap ben
bé que són.
Per un moment dubta i quan mira al seu voltant se
n’adona que ha sigut el seu pare que ha canviat de
canal per a veure les notícies. Ferran se’l mira amb
cara de resignació i impotència i els ulls comencen
a omplir-se-li de llàgrimes, ja que ell volia continuar
veient el seus dibuixos i no li pareixia gens bé que el
seu pare sense dir-li res hagués canviat de canal.
Quan es disposa a deixar caure el primer plor de ràbia
una imatge apareix al televisor i Ferran es queda com
embovat mirant-la, a la televisió observa un nen, no
molt més major que ell, vestit amb robes verdes i amb
un estrany joguet a les mans. Ferran se’l mira i se’l torna
a mirar. De sobte ja no té ganes de plorar però tampoc
té ganes de fer res, simplement s’ha quedat amb la
imatge del nen.
És hora de sopar, a Ferran el seuen a taula, la seva mare
li dóna el sopar i ell continua com en estat vegetatiu, amb
la mirada perduda en l’infinit intentant trobar la imatge
d’aquell nen que moments abans havia vist a la caixa tonta.
Una vegada al llit se li ompli el cap de preguntes:
“Eixe nen... per què té la pell tan negra i jo la tinc tan blanca,
serà perquè no es llava? per què jo allà on vaig he d’anar
amb la mama i ell està ahi tot sol? Que sa mare no té por
de que li passe alguna cosa dolenta? Es curiós, jo he estat
quasi un mes veient catàlegs de joguets per a demanar als
reis i el que duia ell a la ma no l’he vist mai. I si duia un
joguet tan gran, per què no feia cara d’ estar content?
I quins sorolls més estranys s’escoltaven al seu voltant?
són pitjors que els sorolls que fa el papa quan talla llenya
amb la serra mecànica. I per què la casa on estava no
tenia portes? No faran falta? O es que allí no fa fred i es
fien del veïnat? I per què no he vist cap nen com ell al
meu poble i tampoc a la televisió....?” i així pregunta rere
pregunta Ferran intuïtivament agafa el xumet, aquell que
el seu pare intenta per tot i per tot llevar-li i s’adorm
poc a poc encara que es resisteix una mica, ja que les
preguntes sobre aquell nen continuen venint-li a la ment.
No recorda mai en la seva curta vida una imatge que li haja
despertat tanta curiositat i li haja provocat una reacció d’eixe
tipus... bé, excepte la primera vegada que va tocar el tambor
davant dels avis i cosins ja que es va sentir el protagonista
del dia.... s’adorm.
De bon matí la mare el vesteix per anar a la guarderia i a ell sembla
que les preocupacions ja se li han dissipat totes, ja ho té clar, a la
guarderia es passa el dia aprenent i jugant amb el Sergi, Manel i
l’Eduard els seus amics amb els quals sempre s’ajunta per a fer
castells a l’arena del pati. De tant en tant li ve al cap la imatge del
nen que va veure la nit anterior i és aleshores quan el somriure de la
cara li desapareix deixant pas a una cara de serietat que ben aviat
torna a donar lloc al somriure habitual i normal d’un nen de la seva edat.
I jugant i jugant i rient i rient es passa tot el dia.
Son les vuit de la vesprada, ja és a casa, sa mare el banya i li fica
el pijama per tal que estiga més còmode. El pare aplega de la feina
agafa a Ferran li fa quatre monigotades i el seu al seu costat al sofà,
pren el comandament a distancia i posa el canal dels dibuixos
animats com ho fa tots els dies, de sobte i per a sorpresa del pare
Ferran agafa el comandament a distancia i decideix no tornar a veure
ja mai més dibuixos animats.
|
Vicent Herrero i Casanova
